La teoria de conjunts: geometria i transformació social

Conjunts

Quan era menut, les matemàtiques eren una de les meues assignatures preferides (ja sé que això em pot catalogar com a friki però a estes altures no rebutjaré la meua natura). Especialment, m’atreia la geometria. Plànols, formes, línies, tot pensat per a explicar l’espai. I segons he anat creixent, la paraula espai s’ha convertit en un dels meus comodins favorits: espai de participació, espai de coordinació, espai de creixement… m’encanta. Açò és un denominador comú a moltes persones que venim dels moviments socials. Vaig a fer servir la geometria per a exposar un camí conjunt que hauríem de començar a caminar, quant abans, les persones i organitzacions que pensem que un altre món és possible.

En els últims mesos hem explorat les possibilitats de confluència, centrada en diferents partits amb alguns dels seus objectius i plantejaments compartits. Aquesta idea de sumar ha estat enfocada a l’accés a les institucions i, amb el vostre permís, en la meua opinió, el resultat ha estat més que positiu sorprenent. És cert que molta gent ens havíem il·lusionat amb un escenari més favorable, però si ens posem en la situació política de fa només un parell d’anys, ara en tenim moltes més opcions transformadores de les que podíem tan sols somniar.Conjunts

Això ha sigut un pas endavant que esdevindrà una part de la història de la nostra democràcia, però tornant a recalcar l’avanç espectacular, crec que hem de pensar en anar més enllà. L’accés a les institucions no serà mai suficient i cal enfortir altres espais que puguen garantir transformacions socials de profunditat i llarg recorregut. I ací és on entra la “Teoria de conjunts” (denominació encunyada en el debat d’agorATTAC del 23 de juliol).

Propose la recerca decidida dels espais comuns que poden compartir partits, moviments socials, sindicats i inclús ciutadania no alineada (entenc aquesta com persones que no militen activament en cap organització de caràcter polític definit, tot i que participar sempre és una forma de fer política). M’atreviria a assenyalar que eixa intersecció de conjunts resultarà el rebuig a les polítiques neoliberals que generen empobriment de la majoria per a enriquir a una part mínima de la societat, en definitiva polítiques creadores de desigualtats. Així cada organització o persona que s’apropa i participa d’aquest espai de política en comú comparteix eixe nexe que ens ha d’ajudar a definir estratègies i tàctiques comunes. Es tractaria doncs, d’aportar allò que cada organització fa millor per a una visió comuna de societat millor.

Els partits responen hui a una lògica cada vegada més immediata. Cada esdeveniment requereix d’una resposta, d’un posicionament que deixe clara la postura i ha de ser ja. Eixa velocitat imposada per la pròpia societat, amb la ajuda necessària dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, condiciona de forma definitiva les capacitats dels partits de fer plantejaments de futur. La política institucional reacciona en temps electorals i ja no li demanem a qui governa que tinga una proposta de barri, poble o país futur. Només volem saber què passarà demà. Tot i així, els partits seran imprescindibles a l’hora de definir les tàctiques a curt termini, aportant la capacitat de resoldre el laberint legislatiu que permet, o no, fer política per a la majoria.

Els moviments socials treballem amb uns altres ritmes. No ens resulten aliens conceptes com visió i missió, que resulten camins d’utopia que decidim recórrer amb la mirada posada en un objectiu definit. Si fem una ullada a les grans transformacions de la història, en la majoria dels casos han estat moviments socials de persones anònimes els que han liderat el canvi (moviment obrer, feminisme, ecologisme…). Des d’aquesta perspectiva, podem aportar a l’espai comú les estratègies de llarg termini i una bona part del lideratge social, que genera més simpaties entre la ciutadania que el dels càrrecs polítics institucionals.

Resulta evident que no coincidisc amb la proposta del partit-moviment, que torna a aparèixer com a alternativa als partits institucionalitzats que mantenen una representativitat camaleònica capaç d’adaptar-se als canvis per a mantindre el statu quo. Aposte definitivament per atendre a la diferència i acceptar-la com un element potencial de creixement democràtic. La unificació organitzativa i discursiva augmenta el risc de fer callar moltes sensibilitats minoritàries. No ens podem permetre la pèrdua de punts de vista que poden resultar els més capaços d’orientar el nostre futur, tot i que no siguen majoritaris.

I què passa amb les moltes diferències que cada part aporta a l’espai comú? Ací es troba la clau de la oportunitat d’èxit que puga tindre la nostra intersecció de conjunts. Cada organització, cada persona que s’apropa a un espai comú ho fa amb la seua motxilla, un bagatge personal i un recorregut que donen pas a unes idees i principis. Bona part d’aquestes no seran necessàriament compartides per la resta, però hem d’aprendre a respectar els esquemes de pensament que configuren eixos principis no compartits. Hem viscut molts intents de convergència, especialment dins del teixit associatiu, però els interessos particulars i les dinàmiques de funcionament pròpies de cada organització han acabat dinamitant les voluntats comunes. Hem de fer l’esforç particular d’acceptar un lloc secundari per a aquestes idees no compartides, sense renunciar a elles de cap manera. Des d’aquestes diferències és des d’on podrem reconstruir una veritable democràcia, on el diàleg, la voluntat d’escoltar i entendre, el respecte a la diferència i la recerca de la veritat i del bé comú seran epicèntrics.

La construcció de l’equilibri dels conjunts no serà senzilla. Segurament no funcionarà en els primers intents i caldrà assumir processos d’aprenentatge. Hem de recordar que no aprenem cap de les habilitats i actituds necessàries per a un procés així en l’escola. Dur a la pràctica conceptes com diàleg i consens, demana d’un entrenament i aprenentatge previ que encara no es dona de forma generalitzada en les nostres societats. Haurem d’acceptar la por com a companya de viatge, sabent que molt probablement no ho aconseguirem en el primer intent. Haurem d’acceptar el risc de no aconseguir el resultat esperat i quedar-nos a mig camí de l’objectiu amb l’esperança de que qui vinga darrere continuarà caminant.

Jo vaig a intentar-ho…

Carles Esteve

ATTAC – País Valencià

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *