Desarmar els mercats financers

Article que va iniciar el Moviment ATTAC

El tifó que han experimentat les borses d’Àsia amenaça la resta del món. La mundialització -el principal motor de la qual és l’optimització a escala planetària del capital financer- està posant als pobles en estat d’inseguretat generalitzada. Ignora i rebaixa a les nacions i els seus Estats en tant que espais idonis per a l’exercici de la democràcia i com a garants del bé comú.

La mundialització financera ha creat d’esta forma el seu propi Estat. Un Estat supranacional, que disposa dels seus aparells, de les seues xàrcies d’influència i dels seus propis mitjans d’acció. Es tracta de la constel·lació formada pel Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial , l’Organització per a la Cooperació i el Desenrotllament Econòmic (OCDE) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Estes institucions parlen amb una sola veu – amplificada per la pràctica totalitat dels medis – per a exaltar les «virtuts del mercat».

Este Estat mundial és un poder sense societat, ja que este rol és exercit pels mercats financers i les empreses gegants de què són mandataris. El resultat és que les societats realment existents són societats sense poder (1). I tot açò no deixa d’agreujar-se.

Successora del GATT, l’OMC s’ha transformat des de 1995 en una institució dotada de poders supranacionals i situada fora de qualsevol control per part de les democràcies parlamentàries.

Una vegada que es proposa intervindre, l’OMC pot declarar les legislacions nacionals en matèria de dret laboral, de medi ambient o de salut «contràries a la llibertat de comerç» i demanar la seua derogació (2).

D’altra banda, des de maig de 1995, al sí de l’OCDE, al marge de l’opinió pública dels diferents països, es negocia el molt important Acord Multilateral d’Inversions (AMI), que haurà de ser firmat en 1998, i que s’orienta a donar plens poders als inversors enfront dels governs.

El desarmament del poder financer ha de convertir-se en un objectiu d’interés cívic de primera magnitud, si es vol evitar que el món del pròxim segle es transforme en una jungla on els predadores imposen la seua llei.

Diàriament uns 1.500 millards de dòlars realitzen múltiples anades i vingudes, especulant sobre les variacions en les cotitzacions de les divises. Esta inestabilitat dels canvis és una de les causes de l’alça dels interessos reals, que frena el consum domèstic i les inversions de les empreses. Incrementa els dèficits públics i d’altra banda incita als fons de pensions, que manegen centenars de milers de milions de dòlars, a reclamar a les empreses dividends cada vegada més elevats. Les primeres víctimes d’esta «caça» del benefici són els assalariats, els acomiadaments massius dels quals fan pujar les cotitzacions borsàries dels seus ex-empleadors.

Poden les societats seguir tolerant l’intolerable per molt de temps?. És urgent tirar alguns grans d’arena en l’engranatge d’estos moviments de capitals devastadors. De tres formes: supressió dels «paradisos fiscals»; augment de la fiscalitat en les rendes del capital; aplicació de taxes sobre les transaccions financeres.

Els paradisos fiscals són zones en què regna el secret bancari, que no serveix més que per a camuflar malversacions i altres activitats mafioses. Milers de milions de dòlars són sostrets d’esta forma a tota fiscalitat en benefici dels poderosos i dels establiments financers. Perquè tots els grans bancs del planeta tenen sucursals en els paradisos fiscals i extrauen un gran profit d’això. Per què no decretar un boicot financer, per exemple, a Gibraltar, o a les Illes Caiman o a Liechtenstein, per mitjà d’una prohibició als bancs que treballen amb el sector públic d’operar i obrir filials en eixos llocs?

L’impost sobre les rendes financeres és una exigència democràtica mínima. Estos beneficis haurien de ser sotmesos exactament a la mateixa fiscalitat a què se sotmet a les rendes del treball. Açò no succeïx en cap lloc, en particular a la Unió Europea.

La llibertat total de circulació de capitals desestabilitza la democràcia. Per això és important posar en marxa mecanismes dissuasoris. Un d’ells és la Taxa Tobin. Que pren el seu nom del Premi Nobel nord-americà d’economia, que la va proposar en 1972.

Es tracta de gravar, de forma mòdica, totes les transaccions sobre els mercats de canvis per a estabilitzar-los i al mateix temps per a procurar ingressos a la comunitat internacional. Amb un nivell del 0,1%, la taxa Tobin aconseguiria anualment uns 166 mil milions de dòlars, dos vegades més que la summa anual necessària per a eradicar la pobresa extremada d’ací al començament del pròxim segle (3).

Nombrosos experts han assenyalat que la posada en pràctica d’esta taxa no presentaria cap dificultat tècnica (4). La seua aplicació arruïnaria el credo liberal d’aquells que no deixen d’evocar l’absència de solucions de recanvi al sistema actual.

Per què no crear ( a escala planetària) l’Organització No Governamental Acció per una Taxa Tobin d’ajuda als ciutadans (ATTAC)?. En coordinació amb sindicats i associacions amb finalitats culturals, socials o ecològiques, podria funcionar com un formidable grup de pressió cívica davant dels governs per a impulsar-los a reclamar finalment la posada en marxa efectiva d’este impost mundial per la solidaritat.

Ignacio Ramonet
(Editorial del núm. 26, desembre de 1997,Le Monde diplomatique, edició espanyola).

(1) Llegiu André Gorz, Misères du present, richesse d’avindre, Gallilée, París, 1997; així com la comunicació de Bernard Cassen en el col·loqui «La social-démocratie à l’heure de la mondialisation», organitzat pel partit Quebequés (PQ) al setembre de 1997. D’altra banda, del Grup de Lisboa, presidit per Riccardo Petrella, l’estudi titulat «El desarmament financer».

(2) Cf. Francois Chesnais, La mondialisatión du capital, Syros, París, 1997

(3) Rapport sud li developpment humain 1997. Econòmica, París.

(4) Cf. Mahbub Ul Haq, Inge Kaul, Isabelle Grunberg. The Tobin Tax; Llegiu LeMonde diplomatique, edició espanyola, febrer de 1997.